Reflexió d'una nit de reis

En fi, sembla que s’acosta el final. La riera de Can Feliciano segurament serà destruïda i convertida en calaix de formigó. Malgrat perdrà una altra peça clau del seu patrimoni, un altre tram d’un element natural fonamental en la seva història i en els records dels seus habitants –mentre, la Torre de la Vídua Sala agonitza. Ara els regidors del PSC ja tenen el vot que els faltava. És normal que els nou regidors/es d’idees urbanístiques més reaccionàries votin junts contra la riera. A ells els agrada l’urbanisme d’asfalt i piconadora, l’urbanisme expeditiu que no s’atura mai davant de la complexitat, la varietat o la riquesa d’un espai complex i difícil però també ple de possibilitats.

La pendular regidora Vega votarà amb ells: ja ha dit que entre els dos projectes no hi veu gaire diferència –santa Llúcia li conservi la vista! L’ACA diu ben bé el contrari, el seu partit havia donat paraula en un altre sentit, i ella mateixa havia lloat públicament l’alternativa com una opció millor —devia estar sota alguna d’aquestes "amenaces fantasmes" que li va bé de mencionar quan se sent atrapada en les pròpies contradiccions. Ni tant sols s’ha adonat que el projecte que defensa la nova moció signada pel PSC-PP no té a veure amb el projecte inicial que ara diu preferir. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se de quina és la diferència entre la regidora que va donar suport a la moció i l’actual. No la recordaré perquè fer-ho seria donar arguments contundents a favor de la desafecció de la ciutadania respecte de la política. Crec que el PP hi sortirà perdent en aquesta jugada, haurà desaprofitat una bona ocasió per guanyar credibilitat i per millorar l’encaix a la vida local.

Els vuit regidors/es socialistes i la regidora Vega han decidit fer front a la responsabilitat de figurar com els responsables de la destrucció de la riera de Can Feliciano. Per a justificar-se tot just han estat capaços d’empescar-se una sèrie d’arguments que, potser, els deixaran tranquil·lets i que, potser, satisfaran una part dels seus electors –jo crec que a una part petita perquè confio en el bon criteri de la majoria i que a Malgrat hi ha ple de socialistes veritables. Si el que pretenen és formigonar la riera i fer-la despaparèixer del traçat de Malgrat, ja en tindran prou amb aquests arguments de consum intern. A més tenen legitimitat per actuar com vulguin –sempre que ho facin dintre de la llei, i com ha publicat la Núria Casajuana, no sembla que la llei d’urbanisme de Catalunya els vagi gaire a favor. De moment, tenen els vots. Res a dir, tenen dret legal a trinxar el que ens resta de riera.

Essent positius, si actuessin segons les lleis, els seus opositors en aquest tema hauríem de quedar-nos tranquils. Podríem dir: són les regles de la democràcia..., hem fet el que hem pogut..., hem defensat fins al final una causa que creiem justa i ara hem perdut aquest debat i cal plegar veles. Ells tenen la majoria i tenen legitimitat per dissenyar les actuacions polítiques que considerin oportunes. I tanmateix, en aquest cas en particular, em pregunto si a més de vots i d’una legitimitat relativa –l’ètica no els la concedeixo perquè en aquests mesos han acreditat una deficient consciència del que representa governar per a tots els ciutadans- tenen la raó i prou força moral com per tirar endavant un projecte que ara sabem que és antiquat, caduc, contrari a les polítiques de sostenibilitat i menys segur que l’alternativa de l’ACA. Em pregunto si pot tenir la raó qui vol justificar per a Malgrat la pitjor de les propostes en debat i, a més, redacta una moció que s’aparta dels criteris urbanístics més sensats i moderns sobre el tractament de rieres.

Jo crec que no en tenen cap de raó perquè els seus arguments no tenen consistència ni tècnica ni política. Alguns del seus arguments són fins i tot malintencionats. Per exemple: insisteixen a dir que la moció només pretenia la conservació de l’arbreda, quan la moció diu explícitament que es busca la "preservació de l'espai natural de l'arbreda de Can Feliciano" -l’espai! I entre la documentació que al·leguen no hi ha la sentència d’un jutge d’Arenys que explica que la mobilització ciutadana va aturar una obra que no s’executava correctament. D’altres al·legacions dels "nou del formigó" són senzillament ridícules com quan confonen –i pretenen confondre, sense reeixir-hi- conceptes com "natural" i "original" o "genuí" –com si un paisatge pel fet d’haver estat alterat per la mà humana o d’estar degradat deixés de ser "natural"! Per què no es van preocupar mai abans de la degradació d’aquest indret que tant agradava a l’alcaldessa l’any 2003?. És també lamentable l’intent dels "nou del calaix" d’expulsar les acàcies del món natural, com si pel fet de ser arbres al·lòctons ja no fossin "naturals", com si el fet que tinguin menys glamour que un lledoner o un freixe en justifiqués la tala. És patètic observar com s’esforcen a multiplicar, arbitràriament, els arguments "febles" de l’alternativa, per exemple amb la gastada excusa de la "afectació" al trànsit. No hi ha hagut afectació al pas a nivell de les fàbriques? No n’hi va haver al carrer Passada o Girona? S’ha aturat una obra perquè hi hagi una afectació temporal i passatgera que persegueix la millora d’un espai públic? I resulta gairebé de riure llegir que arriben a considerar mecànicament que una obra de més complexitat forçosament ha de comportar més riscos en el futur. I, tenint en compte que som ja al segle XXI, no podria ser al revés?, em pregunto. I si una obra de gran complexitat dissenyada per enginyers experts no ens hagués d’assegurar justament el contrari, un funcionament més eficaç?

Però on potser la truculència del document del PSC-PP resulta més clamorosa és en la barroera estratègia de multiplicar els punts forts de la proposta de l’equip de govern i, simètricament, els febles de l’alternativa de l’ACA. Això sí, obviant els avantatges i indicatius de millora que la mateixa ACA indica en la seva documentació, i escollint les frases que els convenen dels informes dels equips de naturalistes i biòlegs. Com si no els poguéssim llegir sencers i adonar-nos-en!

Així, per exemple, la destrucció de l’espai natural de la riera de Can Feliciano, que no em negareu que és un punt fonamental en aquest conflicte, no figura entre els punts febles del projecte de l’alcaldia! I tampoc no hi consta la pèrdua del rec històric de la xarxa hidràulica. Curiosament, tampoc no consta entre els inconvenients el fet demostrat que el projecte del calaix de formigó és menys segur que l’alternatiu –ACA dixit. O que les recomanacions de la Directiva Marc europea són contràries a crear aquests caixons artificials o que encaixonar l’aigua n’augmenta la velocitat i n’impedeix l’aprofitament. O que els resultat estètic d’un calaix de formigó és infame. Fins i tot entre els punts febles hi consta el major cost –lògicament-, però sorprèn que aquest argument no figuri entre els punts febles del projecte aprovat, quan tots sabem que el sobrecost també hi serà perquè caldrà refer el pont del carrer Riera. I no vull ni imaginar-me si tirés endavant el deliri de cobrir aquest tram: que no n’hi hauria, de sobrecost, aleshores? –sobrecost i problemes de legalitat, em temo. Per acabar citaré encara un dels que a parer de l’equip del PSC-PP és dels punts febles de l’alternativa. Crec que és dels més risibles juntament als relatius al cost de manteniment –com si cobrir la riera no requerís manteniment— és el que diu: "Exclou la possibilitat de realitzar una cobertura total de l’endegament, fins i tot per a ús de vianants". I tant! Jo hi estaria d’acord si aquesta mateixa frase figurés entre els punts forts: exclou la possibilitat d’una cobertura total! Però dit com ells, és com si jo digués que un punt feble de la cobertura amb calaix de formigó és la impossibilitat de fer la
riera navegable! Posats a inventar arguments absurds, ja no ve d’un.

I no entro al joc de si són tres o quatre arbres els que se salven -sempre seran molts més dels que haurien quedat a finals d'agost si els ciutadans no s'haguessin mobilitzat. Qui es miri els projectes veurà que la superfície verda de l’alternativa és molt superior. És a dir, l’alternativa garanteix una llera, un talús i uns marges que podran rebre molta més vegetació: tant arbres sans replantats per complementar els que romanguin, com alocs i altres plantes de ribera.

Però com he dit altres vegades, per anar bé hem de fugir dels paranys i de confusió de l’equip de govern del PSC-PP. Atrapats en interessos partidistes ens volen fer combregar amb rodes de molí i no pararan de gratar buscant qualsevol argument que legitimi decisions preses segurament fa anys: destruir la riera, convertir-la en un calaix de ciment, en una claveguera coberta –això si enjardinadeta.

I emprenya que et vulguin convèncer que les rodes de molí són saboroses i digestives. Crec que per trobar una mica de llum en aquesta polèmica cal llegir i escoltar el parer dels tècnics i els experts independents. A l’ACA suposo que tant se li'n foten uns o altres. Ha vist que hi ha una part important del poble amb sensibilitat per conservar i restaurar aquell paratge i busca l’oportunitat de desenvolupar un projecte de gran qualitat ambiental. Si, a més, donem un cop d’ull al document del projecte alternatiu de l’ACA de seguida ho veurem clar: hi diu que la nova proposta millora l’antiga i que aquesta resulta menys segura perquè no resol els problemes que pot provocar el pont del carrer Riera en cas de molta avinguda d’aigua, i indica que el resultat final serà un espai d’una gran qualitat ambiental integrat en la trama urbana! La millora, sra. Vega, és indiscutible, evident, notòria, indubtable -santa Llúcia, ajuda’ns!

A la plataforma sabem també que l’alternativa de l’ACA té encara un altre mèrit: preserva els testimonis de l’antiga xarxa hidràulica de l’entorn de la Riera, testimonis que el mateix arqueòleg de la direcció general del patrimoni de la Generalitat ha considerat valuosos. I sobretot l’alternativa té un valor determinant, fonamental i inqüestionable, el que fa que la Plataforma la defensi amb tanta convicció: proposa un tractament naturalitzat per la riera, la manté i la restaura. És a dir, ens garanteix una riera més pròxima a l’aspecte natural, un espai verd de qualitat integrat a la trama urbana, no un tram pavimentat amb parterres i arbres
agonitzants plantats en un metre quadrat de terra rodejada per un mar de ciment. Com hem dit sempre, des del primer moment –jo mateix li explicava el dia de la mobilització a l’encarregat de Mar i Murtra— el conflicte és entre els que volem una riera amb aspecte natural i els que estan disposats a transformar-la en un calaix de formigó. I ja està, que no ens atabalin, és tan senzill com això: o conservar aquest element del nostre patrimoni i la nostra memòria, sanejat i adaptat als requisits de la seguretat o destrossar-lo.

Però en fi, ja tenim nou vots en contra. Caldrà acatar-ho. Enhorabona als votants socialistes i populars. Però no crec que en termes d’ètica política aquest vot sigui suficient per a legitimar la destrossa d’un altre sector del nostre patrimoni –el qual, a més, l’ajuntament sap bé ara que una part de la ciutadania s’estima. Jo
no destruiria quelcom estimat pel 49% del malgratencs, encara que tingués a favor meu el 51%. Em pregunto si aquell vot de diferència té més valor ètic i pes polític que les veus ciutadanes i les signatures que han fet costat a l’alternativa. I no únicament perquè el vot fa la diferència entre protegir i destruir, entre l’harmonia amb el patrimoni i l’acció agressiva de l’urbanisme més tronat, sinó perquè també sembla que rere el calaix de formigó no hi ha una adhesió ciutadana equivalent ni comparable. Algú recorda algun article, alguna declaració explícitament favorable al
calaix de formigó més enllà de les expressions públiques de l’alcaldessa i del seu cercle de govern?

Se’m podrà contestar que el PSC té els vots. En efecte, però em permeto preguntar, aleshores, com saben els nou del calaix de formigó que tots els votants del PSC-PP són contraris a tractar la riera de Can Feliciano de forma naturalitzada, o si estan segurs que els votants del PSC-PP d’haver pogut triar entre el projecte aprovat i l’alternativa, haurien escollit el primer, el calaix. La meva impressió és que no gaires dels votants del PSC devien decantar el seu vot a favor de la sra. Campoy precisament per aquest punt del seu programa. Un punt que, per cert, el mateix grup
socialista de Malgrat ara vol manipular. Perquè en el sector del litigi, el projecte preveu un calaix obert de formigó no la cobertura de la riera que ara demanem els "nou del formigó". I això, crec, significa que proposen la realització d’un tercer projecte i que si el voten a favor se n’haurà d’obrir el procés de tramitació des de zero (redacció d’un projecte, exposició pública, al·legacions, concessió...).

Com he dit, l’equip de govern, té dret a prendre la determinació que vulgui, té els vots. Jo no qüestionaré el seu dret legítim a governar i fer la seva política. Tanmateix, és molt important que els diguem que en prendre aquesta determinació estan votant a favor de la destrucció d’aquest tram de riera i del seu patrimoni, aquest patrimoni natural i sentimental tan preuat per al poble de Malgrat. Encara que ens hagi arribat raquític i deteriorat, és nostre, és part de nosaltres. Fa uns dies la plataforma explicava que creia "en la personalitat dels llocs, i que l’ànima dels llocs es construeix lentament, poc a poc, al llarg dels segles. Es fa més rica generació a generació, i s’enforteix mentre el paisatge i l’entorn ens miren impassibles i veuen aparèixer i desaparèixer els seus habitadors. I sempre hi són i s’hi queden –fins que els destruïm, sovint de manera insensata. La Riera és el testimoni del pas del temps sobre el nostre poble i la gent que hi viu i hi ha viscut". Desitjàvem que ningú fos responsable mai de la seva destrucció. Sembla que els nostres somnis no es faran realitat. El PSC-PP ens durà carbó –d’acàcia.

Joan Bosch Ballbona