Hi havia una vegada una territori molt, molt proper on no sabia ploure i les perilloses crescudes d'aigua arrossegaven tot el que trobaven al seu pas. Tant era així que sirenes i altaveus advertien al crit de "treguin els cotxes de la riera!" els incauts veïns i visitants que no es creien la virulència del cop d'aigua torrencial fins que els seus vehicles apareixien esclafats a les desembocadures de les rieres. Com sempre passa, hi va haver d'haver morts perquè l'autoritat hi prengués cartes i canalitzés aquestes rieres. Es va crear l'entitat pública Agència Catalana de l'Aigua (ACA) per, entre altres qüestions, mantenir en condicions els cursos de les rieres. Van passar uns anys d'alegries i de promeses de noves inversions. Però una pèssima gestió política i econòmica, sumada a la greu crisi que va assolar el país, va deixar aquesta agència sense diners, amb un deute estratosfèric i sense marge de maniobra. Així que després d'un període (2011) durant el qual es van dedicar a donar llargues i excuses a tothom que reclamava el projecte que havien promès, l'agència va començar a explicar (febrer del 2012) la crua realitat als alcaldes que trucaven a la seva porta. "No hi ha diners i toca buscar-se la vida", els van dir, de moment verbalment.
Oficialment, es va informar que les obres urgents es posarien en una llista de prioritats per executar-les... quan es pogués. I, políticament, es va convidar els consistoris a rascar-se les paupèrrimes butxaques per afrontar aquests treballs imprescindibles per garantir la seguretat. Els alcaldes van demanar solucions a aquest canvi de les regles del joc a mig partit. Des de l'ACA s'aconsellava als Ajuntaments que recorreguessin a fons europeus, una loteria que amb la crisi és més difícil que toqui. Però la situació era tan seriosa que requeria una solució política urgent. "Si l'ACA no té diners per complir amb les seves competències, hauria de ser el Departament de Territori qui habilités una inversió directa als municipis afectats perquè assumeixin aquesta tasca sobrevinguda", deien els alcaldes. L'ACA va admetre que una cosa així s'estaria plantejant per resoldre la llista d'actuacions sobre els quilòmetres de cursos.
Mentrestant, el problema es va agreujar i va arribar a extrems perillosos que només maquillava la pertinaç sequera. La sorra de les rieres s'acumulava sota dels ponts, les carreteres i de les vies de tren (vegeu la foto) i amenaçava de fer saltar pels aires aquestes infraestructu-res, com va passar anys enrere. L'Adif i uns quants ajuntaments van prendre mesures. Però avisaven que si no s'actuava, quan arribés la pluja no els salvaria ni la sirena. (Relat basat en una història real).
Enric Sierra - L.V. 12-03-2012
